‘The producers’: torna el clàssic de culte de Mel Brooks

‘The producers’: torna el clàssic de culte de Mel Brooks

‘The Producers’ s’ha convertit en el musical més premiat de la història. Ara, després d’arrasar a Barcelona, aterra a Madrid la versió adaptada per Àngel Llàcer i Manu Guix.

PER Salomé Lagares | 12 abril 2024

L’últim lustre, la parella formada per Àngel Llàcer i Manu Guix ha portat alguns dels musicals més cèlebres de la història als escenaris nacionals. Començant amb la seva adaptació de La jaula de las locas el 2018, han anat encadenant èxits amb el deliri irreverent de La tienda de los horrores (2019) i la màgia indiscutible de Cantando bajo la lluvia (2021). 

En observar aquesta estela triomfal, la seva nova proposta es presenta alhora com una inevitabilitat i una aposta una mica arriscada: The Producers, la singular sàtira signada pel llegendari cineasta Mel Brooks, estrenada com a film el 1967 i portada al teatre el 2001.

 

Un engany convertit en èxit

A primera vista, l’argument sembla senzill: Max Bialystock (interpretat per Armando Pita), un productor de teatre arruïnat que només aconsegueix escriure obres que fracassen, descobreix gràcies al seu histriònic i reprimit comptable, Leo Bloom (Ricky Mata), que, si recull una gran quantitat de fons per produir una obra pèssima i la tira endavant amb un pressupost molt inferior, pot embutxacar-se els diners extra amb seguretat quan la cancel·lin després de poques actuacions, ja que Hisenda mai investiga els espectacles que fallen. 

Així, Bialystock i Bloom, reconvertit en productor novell, emprenen la missió de trobar el pitjor guió mai escrit i produir el fracàs més gran de la història de Broadway.  

El text resulta que és Flores a Hitler, una oda al Führer escrita per un exnazi exiliat que es dedica a criar coloms (José Luis Mosquera), i la manera de convertir-lo en un desastre encara més gran és reclutar a Roger de Bacle (Àngel Llàcer/Oriol Burés), afectat, volàtil i tossut, com a director.

 

Escena del musical 'The producers'

 

És fàcil intuir com gran part de la seva mordacitat i genialitat són els elements que fan de The Producers una peça captivadora i increïblement divertida, alhora que són precisament també els que la converteixen en una obra atrevida i divisiva, i una proposta una mica audaç per a Llàcer i Guix: el repartiment de personatges excèntrics i ridículs, la sàtira d’un personatge com Hitler, el metacomentari sobre els secrets de la indústria teatral.

El mateix Mel Brooks va admetre en una entrevista amb Vanity Fair el 2004 que “la van mirar a les grans ciutats, però, entendria la gent de Kansas el que suposava recaptar el 1.000% [del pressupost] per muntar un espectacle de Broadway?”. 

 

De Brodway a Barcelona i Madrid

La mateixa preocupació podria traslladar-se al públic espanyol, però qualsevol inquietud s’emmudeix en contemplar la grandiositat del projecte: amb un cost de 2,7 milions d’euros, una ambiciosa escenografia a dos nivells, un equip de 24 actors i ballarins i una orquestra en directe, The Producers és el xou més gran que han muntat Llàcer i Guix, i, durant els sis mesos de representacions a Barcelona, es va convertir en un dels musicals més vistos de la temporada.  

Aquest èxit és conseqüència del segell de qualitat en què el duo ha convertit els seus noms, però també de l’espectacularitat de la proposta en concret i de com s’adapta a la seva visió creativa: l’obra és tan iconoclasta com una celebració del teatre, escandalosa i conscient de si mateixa alhora. 

Ara, amb dotze setmanes de funcions (de moment) al Nou Teatre Alcalá de Madrid, The Producers té l’oportunitat de consolidar l’èxit aconseguit a la Ciutat Comtal i consolidar-se com una medalla a la banda que vesteix aquest equip teatral. 

 

Una comedia avançada al seu temps

El germen del guió original va ser, precisament, el musical fictici: Flores a Hitler. Aquesta va ser la resposta provocativa que va donar Mel Brooks quan un periodista li va preguntar quin seria el seu pròxim projecte. 

Poc després, Brooks es va obsessionar a abandonar la televisió, mitjà en el qual havia fet carrera gairebé exclusivament, i Flores a Hitler es va convertir en el projecte que li permetria fer el salt al cinema.  

Pel to, la història es va trobar amb molts “no”, però un canvi de nom li va aconseguir els “sí” necessaris: de Sidney Glazier i Joseph Levine, productors, i de les seves estrelles, Zero Mostel i l’encara poc conegut Gene Wilder

En aquest punt, Brooks estava tan incrustat en l’ADN de la pel·lícula que ningú més podria haver-la dirigit, i el que va seguir va ser un rodatge d’absolut terror, amb un pressupost i calendari extremadament ajustats i xocs d’egos constants que amenaçaven de dinamitar completament el film.  

Tot i així, la pel·lícula va superar els obstacles fins a arribar als cinemes, però va fracassar estrepitosament a taquilla. No obstant això, el temps l’ha premiat, i ha anat assolint progressivament l’estatus de clàssic de culte per la seva innegable agudesa, el seu humor avançat i les interpretacions de Mostel i Wilder, que són essencials per a la comèdia.

Consulta tots els números de la revista

La era de la inteligencia artificial